Estados alterados

26 Mai 2010

Los estados alterados, odiados por algunos, adorados por otros, ignorados en otros casos. Son condiciones que perjudican a los que los padecen en los RPGs. Cualquier jugador que se precie conocerá a la mayoría de ellos, pero algunos de los que listaré a continuación quizás sean, por lo menos, sorprendentes.

Veneno: Seguramente el estado alterado más conocido por todos. Este resta la salud de quien lo padece de forma progresiva, y dependiendo de en que RPG nos encontremos, tendrá otros efectos secundarios tales como la disminución de la salud fuera de combate o una reducción de las estadísticas. En algunos juegos puede tener otros nombres, como Virus (MegaMan X: Command Mission), Catarro (EarthBound), HPDrain (The World Ends With You), …

Parálisis: Otro de los estados alterados más comunes, aunque este puede diferir mucho de un juego a otro. En algunos juegos, como por ejemplo Pokémon o EB, el personaje paralizado no atacará en algunos turnos. En Pkmn además este estado reduce la velocidad a la mitad. En TWEWY, este estado te deja inmóvil (y sin poder atacar) durante unos segundos.

Sueño: El estado de sueño también puede diferir de un RPG a otro, pero normalmente causa la imposibilidad de atacar durante el tiempo en que este estado está presente. En algunos juegos como PkMn o Golden Sun, el personaje podrá despertarse de forma aleatoria en su turno, aunque en PkMn hay algunos movimientos que pueden usarse estando dormido. En otros juegos, en cambió, el personaje despertará al recibir un ataque.

Congelación/Petrificación: Este estado es parecido a la parálisis, aunque este suele provocar que el personaje afectado no ataque nunca. Dependiendo del juego, este estado puede desaparecer de varias formas. Puede ser que se desvanezca aleatoriamente en el turno del personaje, o que acabe al pasar un número fijo de turnos. Además, normalmente este estado acaba al recibir un ataque de fuego (en el caso de congelación).

Confusión: En este estado el personaje está confuso y no distingue entre aliados o enemigos. Dependiendo del juego, puede que el personaje afectado ataque aleatoriamente a un enemigo o aliado (MMX:CM), o hasta a si mismo(PkMn). También dependiendo del juego, este estado se cura o aleatoriamente en el turno del personaje o al recibir daño (ya sea por el ataque de un aliado, de un enemigo o de uno mismo). Tambien se conoce com Berserk.

Bloqueo mágico: Bajo este estado los personajes no pueden usar conjuros. No acostumbra a curarse de forma natural. En algunos RPG también se conoce a este estado como silencio/silenciado, haciendo alusión a la imposibilidad del mago para recitar un conjuro.

Muerte: El estado presente en más RPG de todos, aunque estoy seguro de que habrá algún RPG por ahí que no lo tendrá. Debilitado, fuera de combate, desmayado, se le conoce con muchos nombres diferentes. Este estado impide al personaje hacer nada: no puede atacar, ni usar habilidades (en algunos juegos si que podrá usar habilidades fuera de combate) ni ganar experiencia. Está muerto. No se cura de forma natural, deben usarse habilidades u objetos.

Y hasta aquí los estados alterados que, a mi parecer, son más comunes. Ahora mencionaré algunos estados alterados que, según mi parecer, son más sorprendentes.

Mushroomized: No me atrevo a traducirlo. En este estado, procedente de EarthBound, a Ness le sale una seta en la cabeza que le provoca que fuera de combate los controles de dirección vayan cambiando cada poco tiempo. Es muy molesto si quieres huir de los enemigos o si quieres correr hacia ellos cuando ellos huyen de ti. Lo contraes al luchar contra un determinado tipo de enemigo y la única forma de curar este estado es yendo al hospital, en el que te darán 50 $ a cambio de la seta.

Zombie: Este estado aparece en algunos videojuegos de la saga Final Fantasy (que yo sepa). Este causa que los objetos y conjuros que restablecen salud causen daños en el personaje que lo padece en lugar de curarlo. Para curarlo debes usar un objeto o conjuro de eliminación de estados.

Nausea: De EarthBound también, este estado hace que el personaje que lo sufre sienta nauseas después de haber recibido algunos ataques concretos de enemigos repulsivos que hacen que este no pueda comer nada. Se pasa con una menta fresca.

Añoranza: También de EarthBound, este estado sólo lo padece Ness. Este estado hace que Ness se ponga eventualmente a pensar en su casa y no ataque durante las batallas. Ness lo contrae cuando hace mucho tiempo que no habla con su madre en casa. Para curarlo basta con algo tan simple como llamar a casa a mamá. Lastima que el teléfono móvil que lleva sólo pueda recibir llamadas, por lo que tendrá que buscar un teléfono fijo en algún otro sitio.

Y hasta aquí los que yo ahora mismo recuerdo. Os animo a que en los comentarios (eso que hay ahí un poquito más abajo y que nunca usáis xD) deis vuestra opinión sobre los estados alterados que más os hayan sorprendido.


The Cake is Not A Lie

16 Mai 2010

Fa poc em vaig passar el Portal (un altre cop) i vaig tornar a gaudir de la canço de credits d’aquest joc, Still Alive. Aleshores em van entrar ganes de sentir més aquesta canço, i em vaig posar a buscar per internet, fins que vaig torbar això:

Que em va portar fins a aquí:

http://giffordchoir.wordpress.com/2010/05/09/the-cake-is-not-a-lie-2/

Entreu-hi per veure una versió millor.

Qué dir sobre aquests videos? La canço és genial, i el joc amb les llums està molt ben aconseguit, i els pastissos amb forma de portals són un puntas.


Persecución

10 gener 2010

¡Joder!

¿Por qué siempre huyen corriendo? ¡Ahora voy a tener que seguirle hasta dondequiera que este yendo!
Está malherido, así que su rastro es fácil de seguir. No va a poder esconderse de mí. Y además no va a poder aguantar mucho tiempo corriendo. Es una suerte, porque de no ser así, no podría alcanzarle nunca. Estos bichos son muy rápidos.

Voy a alcanzarle y recuperar esos documentos que ha robado. Si no lo consigo el imperio podría tener problemas, y además seguro que me ascienden por esto.

¿Hasta cuándo va a seguir corriendo? Sabe perfectamente que acabaré alcanzándole, sólo está retrasando lo inevitable.

Se ha metido en una cueva. ¿Quiere esconderse? No, sabe que puedo seguir su hedor sin problemas, y más aún con esas heridas. No se esconde, lo que quiere es tenderme una trampa. Esos monstruos ven muy bien en la oscuridad, así que dentro de esa cueva tendrá ventaja.

¿Debería entrar y caer en su trampa o espero a que lleguen refuerzos? No puedo esperar a los refuerzos, los suyos están más cerca, y yo solo no podré enfrentarme a más de uno a la vez.

Entraré, pero debo ir con cuidado. Aunque soy más fuerte que él, sus afiladas garras podrían acabar conmigo en un momento. Y además cuenta con el factor sorpresa. Debo prepararme, seguramente me atacara desde arriba, apuntando al cuello para matarme rápidamente sin darme tiempo para reaccionar. Cojo firmemente mi bastón, preparándome para ser atacado en cualquier momento.

Siento que me estoy acercando a dónde está: su olor es cada vez más fuerte. La oscuridad es tal que ya no puedo ver absolutamente nada, debo avanzar con mucha cautela para no tropezar con nada. Si cayese al suelo le daría una oportunidad perfecta para acabar conmigo.

Le oigo saltar y siento como sus garras se hunden en mi cuello. Trazo una arco hacia arriba con mi cayado y noto como le doy a algo justo antes de desplomarme al suelo.


Huída

5 gener 2010

Huyo.

Es lo único en lo que puedo pensar. Debo huir.

Debo huir si quiero conservar mi vida.

Corro por el bosque a toda velocidad, sorteando obstáculos y esquivando raíces. Soy más rápido que mi perseguidor, y en circunstancias normales no me resultaría difícil esquivarlo. Pero no podré mantener este ritmo mucho tiempo, no con estas heridas. Tampoco puedo esconderme, pues mis heridas están dejando un rastro fácil de seguir. Y mi acosador es un rastreador experto.

No puedo dejar que recupere los documentos que llevo, las vidas de muchos de mis hermanos han sido sacrificadas para poder obtenerlos, y muchas otras vidas se salvarán si llegan a su destino.

Mi única posibilidad es tenderle una emboscada. Recuerdo que cerca hay una cueva, en la que podría esconderme y esperar a su llegada, acechando desde la oscuridad.

La oscuridad. Mi aliada. Nunca me ha fallado. Nunca me fallará. Cuando me he sentido amenazado, siempre me ha protegido bajo su manto, y siempre he salido victorioso.

Ya veo la cueva. Me adentro en sus profundidades, sintiendo como la oscuridad me envuelve. Pronto soy incapaz de ver nada con mis ojos, así que los cierro y dejo que mis otros sentidos me guíen. Al fin encuentro un buen lugar donde esperar a mi acechador. Un lugar en el que puedo encaramarme al techo, desde donde podre atacarle con facilidad.

Preparo mis garras mientras espero su llegada. Al cabo de poco le oigo llegar. Oigo su respiración entrecortada. Está cansado, no está acostumbrado a correr tanto. Aun así, no debo subestimarle. Es más fuerte que yo, mi única oportunidad es matarlo de un solo golpe por sorpresa. Si no lo consigo, estoy acabado.

Debo apuntar al cuello, rajarle la garganta con mis garras. Cada vez está más cerca. Y lo sabe. Ahora ya no corre, sólo camina lentamente con cautela. Sabe que estoy cerca, puede sentir mi olor. Sabe que le estoy esperando y que si se descuida podría ser su final. El desenlace se acerca, el momento está a punto de llegar.

Me abalanzo sobre él con mis afiladas garras por delante. Todo ocurre en un instante. Mis garras atraviesan su cuello con gran facilidad, pero él ya se esperaba un ataque desde arriba. En un instante, antes de caer fulminado al suelo, blande su garrote y me asesta un brutal golpe en el abdomen. Creo que me ha roto varias costillas. Le oigo desplomarse, muerto.

Sé que voy a morir, mis heridas son demasiado graves. No puedo moverme, el solo hecho de respirar me produce un gran dolor. Pero me reconforta saber que lo he conseguido. Mis hermanos están cerca, llegarán antes que el imperio, y se llevaran los documentos con ellos.

Cuando el imperio llegue aquí lo único que encontrará será los cadáveres de uno de sus hombres y de uno de sus enemigos.


Dragonball: Revenge of King Piccolo

5 Novembre 2009

Dimarts em vaig comprar aquest joc que portava esperant des de feia bastant de temps. Avui m’he acabat de passar el mode historia i he decidit fer-ne una ressenya.

La historia del joc segueix els esdeveniments de la coneguda serie Dragonball des de que en Goku comença a buscar la bola de drac de 4 estrelles (enfrontant-se a l’exercit de la Cinta Vermella) fins a la derrota d’en Piccolo. Tot i el nom del joc, les primeres 6 fases del joc son contra la Cinta Vermella (on apareixen enemics tals com en Tao Pai Pai) la setena fase es contra en Pilaf i la vuitena i última es contra en Piccolo (inclòs el vint-i-dosè torneig d’arts marcials). No es que trobi que estigui malament, però essent així potser haurien d’haver escollit un nom diferent per al joc, que no destaques tant a en Piccolo.

En quant a la jugabilitat he de dir que aquest aspecte m’ha decebut molt. La quantitat d’atacs cos a cos que pots fer es redueix a un combo de 5 cops, en el que en qualsevol moment pots donar un cop fort que envia a l’enemic lluny i finalitza el combo o un cop ascendent que envia a l’enemic pels aires i permet continuar el combo. En la practica gairebé sempre es fa servir els quatre primer cops del combo, el cop per enviar l’enemic pels aires i la continuació.

A part dels cops de puny, en Goku també pot fer servir la seva tècnica més coneguda: el Kame Hame. Per fer el Kame Hame necessites utilitzar energia que carregues atacant enemics cos a cos. No tarda molt en carregar-se, i la potència destructiva que té el Kame Hame fa que sigui una tècnica a utilitzar contra els caps de fase. Personalment crec que han exagerat massa la potència del Kame Hame.

L’apartat gràfic es exactament com m’esperava en el joc. La part de cinemàtiques m’ha decebut profundament. L’expressivitat dels personatges es molt pobra i només en algunes cinemàtiques els personatges mouen la boca al parlar. Les cares son estàtiques i només canvien l’expressió quan canvia la càmera.

Després hi ha el mode multi jugador, que és la pitjor part del joc. Els atacs que pots fer son exactament els mateixos que en el mode història, i tots els personatges tenen variacions molt petites en els combos. Potser el personatge que més es diferencia dels altres es en Yamcha, que en comptes de fer el Kame Hame, fa servir el puny de l’ullal del llop, una serie de cops de puny que fan tant de mal com un Kame Hame.

D’altra banda, un dels seus punts bons es que, tot i que per defecte les veus venen en angles, hi ha la opció de canviar-les a japonès, que s’agraeix perquè les veus en anglès són molt desagradables.

En resum, es un joc que, com a molt, et pot entretenir durant unes quantes hores i que no recomano ni als seguidors de la saga.


Street Fighter: La llegenda

17 Octubre 2009

Primer de tot, aclarir que Street Fighter: La llegenda és el nom de la pel·lícula basada en la saga de videojocs de Capcom del mateix nom estrenada als cinemes el març del 2009. Com a bon seguidor de la saga de Street Fighter que sóc, no la vaig anar a veure al cinema, però com que el meu pare se la ha comprat, he decidit veure-la. Vigileu que hi haurà spoilers.

La trama de la pel·lícula gira al voltant de la Chun-Li. Quan és petita es dedica a tocar el piano, fins que un dia el seu pare, home de negocis, decideix ensenyar-li arts marcials. Això uneix al pare i la filla fins el dia en que en Bison (que en aquesta pel·lícula inexplicablement es ros) apareix i s’endú al pare.

La noia creix i esdevé una pianista professional, fins que un dia rep un pergamí estrany escrit en xinés antic. Intrigada pel pergamí decideix buscar algú que pugui llegir-lo, fins que un home l’empenta a dins d’una botiga. Bé, empentar no seria la paraula, més aviat seria escombrar. Allà una dona li diu que la estava esperant. La Chun-Li, com si hagués entrat allà per voluntat pròpia, li dona el pergamí per que el llegeixi i, la dona, després de llegir les dues primeres paraules del pergamí, li diu que ha d’anar a Bangkok a buscar en Gen. Però que no l’ha de buscar, ha d’esperar a que ell la trobi. Jo trobo que té força sentit.

La noia, sense pensar-s’ho dues vegades, decideix deixar la seva vida de pianista professional plena de luxes per anar a Bangkok a esperar que algú que no coneix de res la trobi, vivint en la misèria, fins que un dia veu a quatre matons clavant-li una pallissa a un home i decideix anar a ajudar-lo. Després d’una dura baralla (de debò, li costa bastant) perd el coneixement i es veu com algú la recull de terra.

I sí, el que la ha recollit de terra es en Gen. Aquest li diu que en Bison té al seu pare segrestat (aquí la Chun-Li descobreix que el seu pare encara està viu), que el fa servir per a aprofitar els contactes que té per als seus beneficis. Però que per a lluitar-hi primer s’ha d’alliberar de la seva ira. Després llença una bola d’energia contra una paret per fer-la miques i impressionar la noia (efectes especials dignes de Dragonball Evolution).

Mentrestant, en Nash, un policia de la interpol intenta lligar amb una de la brigada contra el crim organitzat de Bangkok que no recordo com es diu. No, en serio, en realitat investiguen la organització criminal que controla en Bison, però fins que no apareix la Chun-li i els diu aneu a tal lloc no fan res, pero com que això no passarà fins més endavant, no diré res d’ells fins aleshores. Però penseu que de tant en tant surten aquests dos per no fer res.

La Chun-Li no es dedica només a entrenar-se per tirar boles d’energia. En les seves estones lliures se’n va al ciber i busca informació sobre en Bison a Internet. Buscar informació sobre un criminal a Internet es molt fàcil, només cal fer això. Perquè troba la informació en un moment. Descobreix que en Bison està esperant l’arribada d’un paquet que conté una cosa anomenada Rosa Blanca, el que suposen que deu ser una arma molt guay.

Aleshores se’n va a una disco on una subordinada d’en Bison va freqüentment (també ho troba a google). La cosa comença amb la dona aquesta dins de la discoteca mirant a totes les jovenetes que hi ha per allà (d’aquí deduïm que es lesbiana). Aleshores entra la Chun-Li (que suposo que ha vist a Internet que la tia aquesta es lesbiana, al perfil de Facebook segurament), la sedueix i se la emporta al lavabo per a… bé, ja sabeu per a que. Però per a desgracia pel públic per a la dona aquesta el que fa es clavar-li una pallissa fins que li diu que el paquet arribarà pel port. Fugida amb trets, trobada fugaç durant 2 segons entre en Nash i la Chun-Li i més fugida.

Així que la Chun-Li se’n va al port a preguntar a un noi quan arribarà el paquet. No col·labora. Després li pega i li torna a preguntar. Ara si col·labora. Li diu que el paquet arribarà a mitjanit a el moll nosequin. Així que la Chun-Li s’en va al moll nosequin a mitjanit. Òbviament, era una trampa. Li disparen molt, surt corrents, no li donen i es salva. Però en Bison, que s’ha adonat de que la Chun-Li no està tocant el piano com sempre, envia a el seu millor assassí a que la mati. Sí, estic parlant d’en Vega.

Total, que es troben la Chun-Li in en Vega i penses “Per fi veure’m una lluita com deu mana!”. No. Si la lluita dura 20 segons ja són molts. Els matons que han sortit abans li han costat més. Però es que a sobre, quan la Chun-Li esta amb el peu a sobre de la cara d’en Vega deixant-lo immobilitzat, en Vega diu “No creuràs que això s’ha acabat aquí?” a el que la Chun-Li li respon “No.”. Però sí, la lluita s’acaba aquí. Es veu a en Vega penjat pels peus amb un cable i la Chun-Li marxant.

Al mati següent torna a anar amb el noi aquell tan simpàtic (sí, el del port) que li demana disculpes per haver-la enganyat perquè el van obligar, i li diu que el paquet arribarà aquesta nit al moll nosequinaltre (aquest cop no ha fet falta pegar-li).

Al migdia acaba de dominar la tècnica de la bola d’energia perquè la necessiten per la nit, a la tarda es passa pel pis d’en Nash (suposo que esbrina la adreça on viu també per Internet, perquè si no…) per dir-li que li envii reforços, i a la nit ella, en Nash i uns quants policies de la interpol més van al moll (en Gen també hi va, però va directe cap a en Bison). Aleshores apareix la tia que s’intentava lligar en Nash portant ¿SWAT? o sigui, a Tailàndia hi ha SWAT? No tindran un nom diferent? Bé, es igual, ella porta als SWAT.

Molts de trets. En Gen està en un vaixell on lluita contra en Balrog (que ha anat sortint durant tota la pel·lícula, és diguéssim el jefe del matons del Bison, però no fa res gaire destacable) i el guanya (però li costa). El que passa a partir d’ara no ho recordo del tot bé. Mentre els polis es van disparant amb els secuassos, la Chun-Li puja al vaixell on estan els altres i troba una nena, en Bison i en Gen lluiten, en Bison li explica a en Gen que la Rosa Blanca és la seva filla i únic punt feble. En Bison troba la nena i la porta a una habitació on hi posa un guarda i després marxa. La Chun-Li i en Gen es troben i van a buscar la nena a la habitació on està (el guàrdia no es problema, es un tiu normal). En Bison torna a la habitació on hi habia la nena, però ara només hi ha en Gen. I aquí s’acaba el que no recordo del tot bé.

En Bison i en Gen tornen a lluitar. En la lluita acaben anant a parar a la coberta del vaixell, on segueixen lluitant fins que venç en Bison. I quan en Bison esta a punt de donar el cop de gracia, apareix la Chun-Li amb un ganxo i li dona una patada. Aleshores la Chun-Li agafa una canya de bambú que fa servir com a bastó i li clava una pallissa. Sí, en Bison arriba a estar esbufegant a terra. Fins que de cop, en Bison li treu el bastó no se sap com, el tira, li don dos cops de puny i la deixa a terra. Camina cap a ella per donar-li el cop de gracia i el que passa aleshores no te preu. La Chun-Li estira una corda, que fa que una vagoneta amb sacs de el que sigui comenci a moure’s i acabi caiguent a sobre d’en Bison al més pur estil trampa per lladres de Solo en Casa. És més, la cara que posa en Bison quan veu la vagoneta caiguent sobre seu es identica a la dels lladres quan veuen la trampa que els cau a sobre. I no fa res per apartar-se, podria haver-ho fet, però no ho fa.

Aleshores, amb en Bison encegat, la Chun-Li te temps per recuperar-se i llençar-li una bloa d’energia que el llença daltabaix i el deixa fet merda penjant d’un borde. Però no mort, només fet merda. Just ara arriben en Nash amb la nena. En Bison veu a la nena i la Chun-li fa un salt i, amb la embranzida del salt, agafa a en Bison pel cap amb les cames i li regira el coll, amb el que es mor. I deixa anar la frase “les filles són la debilitat dels pares”. Què vols dir? Què si no hagués vist a la filla no s’hagués mort? Hagués ressuscitat?

Al final en Nash no aconsegueix lligar amb la altra, la Chun-Li se’n torna a casa seva, on en Gen la va a veure i li diu que si s’apunta a un torneig d’arts marcials, on hi participara un noi de Japó que es diu Ryu, per veure si s’uneix a ells.

Conclusió: És millor que la d’en Van Damme, però no us espereu gran cosa.


Ferb, ja se que farem avui!

13 Setembre 2009

Alguns ja sabreu de que va aquesta frase. Fa referència a una serie d’animació que emeten pel Disney Channel que actualment està molt de moda i que us recomano que veieu: Phineas y Ferb.
És una serie que vaig començar a veure l’estiu passat i que he estat tornant a veure aquests estiu.
Els personatges principals de la serie són en Phineas i en Ferb, dos germanastres que cada dia fan alguna cosa per no avorrir-se durant l’estiu. Fins aquí normal, si no fos perquè fan coses com construir la muntanya russa més “chachi” del món i coses semblants (o més grosses). Després està la Candance, la germana d’en Phineas (i germanastra d’en Ferb) que sempre intenta enganxar als seus germans fent coses estrambòtiques i que la seva mare ho vegi.
A part d’aquest està en Perry, un ornitorinc que es agent secret (i mascota de la família, però això es una tapadora), que sempre frustra els plans del malvat doctor Heinz Doofenshmirtz.
La trama dels episodis sempre es la mateixa (amb l’excepció d’alguns capítols especials): Els pares dels protagonistes surten per qualsevol motiu, en Phineas i en Ferb construeixen alguna cosa, la Candance intenta que la seva mare vegi el que han fet. Mentre això passa, a en Perry li donen com a missió que frustri els plans del doctor Doofenshmirtz. En Perry frustra els plans d’en Doofenshmirtz fent que, casualment i desintencionadament, desfaci tot el que en Phineas y en Ferb han fet just abans de que els seus pares puguin veure tot el que han muntat, fent que sembli que tot ha estat la imaginació de la Candance.
La muntanya russa més
L’humor de la serie es basa en una serie de running gags que es repeteixen amb petites variacions, i les referències a la cultura pop semblants a les de Family Guy però de forma menys aspra (Dan Povenmire, co-creador de la serie, havia treballat abans a Family Guy).
Si després de llegir això us venen ganes de veure-la, la emeten al Disney Channel a no se quina hora (tinc programada la meva germana per a que m’avisi). I si no, al YouTube hi es.
Per cert, haig de dir que el doblatge que fan els del Disney Channel al castellà està, en la meva opinió, molt bé.